Pujo quatre graons de pedra,
a l’esquerra hi ha les restes d’un edifici,
al davant un sender entre matolls
i les restes d’un mur de pedra seca.
La vall es tanca, humida, entre
un cingle i una costa arbrada.
Sento el remoreig del torrent,
avall a la dreta un rajolí d’aigua
i un petit sallent que només s’endevina.
Segueixo el sender ple de fulles al terra.
Ara l’espai s’obre íntim i quiet.
I arribo a la llera del torrent.
És com una capella sense sostre
amb un desordre impossible
i un equilibri natural surant en l’aire.
Avui és tot verd i gris i un xic fosc:
Aquí no hi ha pintures ni símbols ni ídols
ni premis culturals ni escarafalls escènics.
Tampoc hi ha murs artificials intel·ligents
ni finestres ni vitralls que filtrin la llum.
Tot resta en un aclaparador silenci.
Miro les pedres i les fulles
i els arbres tombats, i la quietud de l’aigua
i tinc la sensació d’estar xiuxiuejant
un prec per retenir el moment,
perquè el temps s’aturi o no existeixi
i aquesta imatge sigui plaent i calma.
Miro endavant sense bellugar el cap,
faig els ulls grossos per abastar l’espai:
No vull que res es mogui, ni s’alteri.
I res no es mou, com en una ermita
on seus en un escon i no te’n aixecaries.