Retornem, de tant en tant, a l'origen de la llibertat, a la pàtria de l'ésser humà, on l'empremta de l'univers dibuixa poemes de déus silenciats.
Res no és estàtic. Tot canvia. Als espais en què ahir hi érem sols, avui una bonior d'Homo sapiens s'hi atansen no sempre amb prou esperit per a respectar la natura tal com és. La natura cal respectar-la no tan sols perquè aquesta actitud és la millor per l'Homo sapiens, sinó pel valor de la pròpia natura, per ella mateixa; i de retruc la nostra espècie se'n beneficiarà.
Som un fruit més de la Terra i, en conseqüència, de l'univers. La nostra identitat està lligada al verd taboll de les oliveres, al tremolor frenètic de les fulles batudes per la tramuntana, al blau plumbi de les boires que sallen damunt d'una mar matisada de crespons blancs. La forma del nostre cos, les connexions del nostre cervell, la capacitat perceptiva dels nostres sentits, el món que dibuixa la nostra ment... tot brolla del paisatge d'on hem sorgit. Podrem elucubrar teologies carregades de mites i de suposades lògiques metafísiques; la realitat té color de mar i tast de salabror; la bellesa és un racó de costa que roman, amb esforços increïbles, avui, si fa no fa, igual com era fa dos-cents mil anys; la bellesa és un cos nu i innocent que busca el sol, que busca el mar, que busca l'instant present enmig de les llesques de tenebror que malden per impedir-li-ho; la bellesa és una consciència que estima sense por, amb l'autèntic significat del verb estimar.
I a l'hivern, quan el cos es protegeix dessota teixits trenats per la tècnica de l'Homo sapiens, el vent ens abraça amb una força especial, enyorant potser el contacte amb nosaltres; i el brum de les onades ens saluda, ens retroba i ens estima. Tota la potència de l'univers embolcalla, com una mare tendra, l'ésser dels qui estimen la natura per ella mateixa.